"L’accés a l’habitatge és un dels esculls que han de superar els territoris rurals per atreure població"
Albert Alins és el Director General de Polítiques de Muntanya i del Litoral. En aquesta entrevista parlem sobre l'habitatge al mon rural, i li preguntem si és una barrera per al manteniment i l'atracció de població. Alins, que té clar que sí que ho és, també ens fa referència al 'Programa de promoció de l’habitatge en el món rural', impulsat recentment per la Secretaria d’Agenda Urbana i Territori.
1. Des de la Direcció General de Polítiques de Muntanya i del Litoral treballeu per millorar la qualitat de vida dels territoris de muntanya. Resoldre els problemes de despoblament és un dels objectius principals?
La concentració de la població a les ciutats i els seus entorns és un procés global que no té aturador, almenys de moment. De fet, la ONU estima que l’any 2050 prop del 70% de la població mundial viurà en zones urbanes. La contrapartida, és clar, és que les àrees rurals i de muntanya, també a Catalunya, pateixen un despoblament que té greus conseqüències des de tots els punts de vista: la primera i més important, per a les persones que, moltes vegades sense voler-ho, han de desplaçar-se a la cerca d’oportunitats. A nivell de la societat rural: l’envelliment, la pèrdua de talent, sobretot jove, i majors dificultats per a la prestació de serveis, en la gestió del territori, etc. Per tant, intentar atenuar, sinó revertir, aquests processos és i serà un dels objectius principals a curt i mig termini.
2. Consideres que l’habitatge als territoris rurals i de muntanya és una barrera per al manteniment i l’atracció de població?
L’accés a l’habitatge és, efectivament, un dels esculls que han de superar els territoris rurals i de muntanya per fixar o atreure població. Ja era ben palès, sobretot abans de la crisi econòmica del 2008, quan les àrees de muntanya, especialment les més turístiques, mostraven un elevat creixement del sector de la construcció, que, en termes relatius, era dels més elevats de Catalunya. La gran paradoxa és que alhora que augmentava el pes del sector i el parc total d’habitatges, també s’incrementaven les dificultats de la població local per accedir-hi. Tot i que ha minorat l’activitat constructiva, persisteixen les problemàtiques derivades de la seva focalització en l’oferta de segones residències: uns preus de venda elevats perquè són adreçats al turisme; unes tipologies d’habitatge poc adequades a les necessitats de la població local; un parc d’habitatge de lloguer inassolible, especialment si és per temporades llargues, etc. En definitiva, continuen els obstacles que han de superar els autòctons (o els nouvinguts per motius laborals) per accedir a l’habitatge.
3. Des de la Direcció General heu dut a terme alguna iniciativa per augmentar l’habitatge disponible als municipis rurals? Ha tingut èxit?
Justament hi ha una iniciativa molt recent, tan recent que encara no es poden valorar els resultats, si més no a nivell d’execució. Es tracta del Programa de promoció de l’habitatge en el món rural, impulsat per la Secretaria d’Agenda Urbana i Territori. El seu univers són els 372 municipis que tenen menys de 500 habitants i els que, entre 500 i 3.000 pobladors, tenen 10 o més nuclis. De moment, el mes de desembre de 2020 es va publicar una convocatòria per iniciar una prova pilot (dotada amb 2 M€), a la qual es van presentar 56 sol·licituds i, d’aquestes, s’han escollit 20 projectes, els més ben valorats. Properament se signarà un conveni amb els respectius ajuntaments per desplegar les corresponents actuacions.
4. En zones on el turisme és una activitat important, quin paper creus que juguen els habitatges d’ús turístic i les segones residències en la disponibilitat d’habitatge per a les persones més joves o per a nous pobladors?
Contribueixen a encarir els preus dels habitatges, ja siguin de compra o de lloguer. Aquesta problemàtica es pot apreciar de manera clara en les proximitats de les estacions d’esquí i de muntanya: molt sovint, els treballadors directes o indirectes d’aquest sector d’activitat han d’accedir a habitatges situats lluny dels seus llocs de treball, allà on la pressió sobre els preus no és tan acusada.
5. Quines son, segons el teu parer, les tres polítiques que les zones de muntanya necessiten amb més urgència?
Una, ja l’hem esmentada en alguna de les respostes anteriors: és la lluita contra el despoblament. Cal fer el possible perquè la gent no hagi de marxar d’on viu, a no ser que vulgui fer-ho, o, a l’inrevés, donar-li facilitats per a que pugui fer l’opció d’anar a viure en aquests àmbits rurals o de muntanya sense que li manqui cap necessitat bàsica.
Una segona seria millorar l’accessibilitat, i em refereixo tant a les comunicacions com a les telecomunicacions. I pel que fa al viari, posaria més l’èmfasi en la connectivitat interna, en els accessos entre els petits nuclis i els nuclis de serveis, atès que els grans eixos progressivament es van posant al dia.
Finalment, promoure l’activitat econòmica. Durant anys, els esforços s’han centrat en la millora de les infraestructures i en la dotació dels serveis. Sense deixar-ho de banda, ara tocaria impulsar les economies, a través de la cooperació, de la concertació entre agents públics i privats i, també, amb fórmules imaginatives. I tot això ja s’està fent; només un exemple, de fa unes poques setmanes: el projecte Matchfunding Arrela't Alt Pirineu i Aran', una convocatòria de finançament col·lectiu mixta en la qual les administracions públiques complementen les aportacions que fa la ciutadania a través del micromecenatge.
