Sense pagesia no hi ha món rural, i sense món rural no tindrem un territori equilibrat. Article "El buit que omple" de Neus Monllor
Ens preguntem si tenim una Catalunya buidada i quins són els motius de les migracions des de les geografies menys densament poblades del nostre país. Per què on hi ha poca gent encara n'hi ha menys que anys abans? Per què els pols d'atracció de les ciutats segueixen absorbint bona part del talent i les motivacions de les noves generacions? Per què no som capaços de posar en valor tot el que ens omple quan el camp és el paisatge del nostre balcó?
La realitat és que els territoris rurals perden població, ja sigui cap a les grans ciutats o cap a les capitals de comarca. L'atractiu de viure en entorns tranquils, sense cues a la carretera o amb poques persones a la vora, no és prou llaminer com per ser una opció de vida i de treball. El món rural encara no és prou sexy com per endinsar-s'hi sense por. Les ciutats guanyen la batalla del dinamisme i els espais fora de la contaminació lumínica busquen fars on reflectir per no caure en la incúria de l'oblit.
I les institucions es pregunten què fer. Quina és la recepta màgica, si és que es pot cuinar alguna alquímia que inverteixi la melodia? I la ciutadania respon. Surt al carrer i reclama serveis i més coses. Crida perquè se sent menyspreada. Assenyala als càrrecs electes i reclama necessitats bàsiques. Els pobles petits es moren? Tenim aliment que calmi aquest malestar territorial?
No tinc cap fórmula que resolgui la incògnita, però sí que sé que hi ha un ingredient fonamental en la salut del món rural: la pagesia. L'element estructurador de les dinàmiques saludables dels espais que s'allunyen de les urbs són les persones que produeixen aliments. Si el sector primari té una salut de ferro, el món rural en el qual habita es contagia d'un estat sublim. Si, en canvi, la pagesia flaqueja, tot el sistema agrorural decau en cascada. I aquesta, intueixo, és la realitat en bona part dels territoris que queden buits de contingut. Es perd l'essencial i s'esborra la capacitat de renovació.
Les dinàmiques socioeconòmiques dels darrers decennis han forçat la pagesia a convertir-se en una cosa molt allunyada del que li és inherent. Ha deixat de ser un ofici i ha passat a ser una fàbrica a l'aire lliure, una activitat residual o directament res. Les petites i mitjanes empreses agràries s'han vist condemnades a desaparèixer o a reinventar-se des de les cendres. La realitat avui és que els pagesos i pageses dels pobles petits es compten amb els dits de la mà, i que les grans empreses agroindustrials desterren allò que donava vida a camp. Fagociten, absorbeixen, destrueixen, envaeixen, fan malbé. El resultat, espais plens de matèria inert.
Les conseqüències del model de producció i consum global arriben sense escrúpols a les muntanyes i a les valls. Quan el mercat marca el ritme i la direcció, el que té sentit des d'una mirada coherent i local, deixa de tenir-ho en un marc sense límits territorials i sense miraments socials. Si és més barat produir a milers de quilòmetres, per què s'ha de fer a casa? Sota aquesta lògica és molt difícil omplir els camps d'aliments que dignifiquin als professionals de sector. I sense sector agrari és molt difícil que hi hagi món rural.
Aquest és el marc general i la veu d'alarma d'unes ones que no porten bones noves. Però sempre que hi ha desajustos, reneixen aires nous que desafien l'ordre imposat. Quan sembla que tot s'ha acabat, sempre hi ha qui crida que no és el final. I ves per on, la pagesia té aquest do. Aixecar-se per dignitat. Reinventar les mirades per no perdre l'essència. Plantar cara al més fort.
Nova agricultura
Avui a Catalunya reneix una part de la pagesia d'arrel. Moltes persones petites, que en llocs petits, fan coses enormes. Enfront de la desídia del model intensiu de producció i consum, es fan visibles iniciatives noves que parlen d'esperança, de futur i de vida. Algunes de les generacions més grans i bona part de les més joves estan apostant per una manera nova de relacionar-se amb el camp. S'estan rescatant pràctiques del passat per mirar cap al futur. Una nova agricultura més social, compromesa i justa està agafant força per omplir d'aliments, i moltes altres coses més, els espais que avui mal anomenem buits.
L'emergència d'una nova pagesia es fa patent per tot el territori amb experiències agràries que aposten pel producte local i ecològic com una manera de relacionar-se amb els espais de consum de "tu a tu". Les relacions de confiança guanyen terreny en un sector que s'està reivindicant com a imprescindible, davant d'una societat que comença a entendre que sense una pagesia a prop no és possible alimentar-se de manera saludable. Es comença a parlar de polítiques alimentàries des de les ciutats i cada vegada hi ha més demanda de productes amb noms i cognoms. I, curiosament, són els centres més poblats els que volen alimentar-se de les zones menys densament poblades.
Les veus dels que reclamen un diàleg obert entre el món rural i l'urbà són diverses. El fet que les explotacions agràries ja no passin només de pares a fills, sinó que cada vegada hi hagi un ventall més ampli d'incorporacions al sector agrari, facilita que les noves generacions de pagesia tinguin una mentalitat més oberta. A més, el paper de la dona és cada vegada més determinant i visible. Les dones joves que prenen les regnes de les empreses agràries tenen, en la majoria de casos, una vocació social i ambiental molt clara. Aposten per produccions sostenibles, pròximes i plenes de valor.
Són aquestes generacions les que omplen el buit que ressona encara. El ressò que se sent en alguns pobles pot ser transformat gràcies a mirades més ecològiques cap allò agrari i més integrals cap al rural. El compromís de la nova pagesia és un dels ingredients imprescindibles per omplir allò que ara sembla buit. L'aposta per un món rural viu i actiu és del camp i de la ciutat. Si els pols de consum compren de manera conscient allò que els pols de producció els ofereixen, començarem a refer les relacions en base a una alimentació compromesa.
Menjar és una acció directa de política agrària. Quan la societat assumeix el seu paper d'actor actiu, les dinàmiques es veuen alterades. Quan una persona decideix que compra producte local d'una manera quotidiana i normalitzada, està omplint els espais rurals d'allò que els és propi. Quan el gest de butxaca a la cistella de la compra està dirigit a qui omple els espais buits, estem fent justícia. Un hàbit perdut que necessitem recuperar si volem que els espais rurals mantinguin a la pagesia com a eix axial. No és just que parlem de la Catalunya buidada i ho visquem com una cosa aliena. Cada dia que ens asseguem a la taula amb consciència de país, estem omplint el territori que ens necessita.
