Governança

Construir un marc sòlid, proper i eficient de governança a partir de la col·laboració de les administracions públiques, associacions, empreses i ciutadania en general, en el context d’una acció dinamitzadora que afavoreixi la presa de decisions de baix cap a dalt és un dels grans reptes immediats que tenim com a societat.

Els diferents processos de presa de decisions s’han tornat complexes i multisectorials, tot incloent a l’administració pública, les universitats, les empreses privades o la societat civil, i abastant, alhora, noves necessitats de coordinació i de gestió de dinàmiques socioculturals. Un desenvolupament socioeconòmic i cultural integral i durador, que ha de ser particularment sensible a les noves necessitats socials, passa per adoptar aquesta nova governança de manera que els canvis que es produeixen a la base de la societat siguin assumits i transmesos pels mateixos actors a través de la seva implicació en les instàncies superiors o de coordinació.  Això sense perdre de vista la concertació públic-privada- comunitaria, garantir les dinàmiques bottom-up, i  compartir les decisions entre tots els agents i multinivells de l’administració (model d’agendes compartides).

La metodologia de treball del programa Leader de la Unió Europea s’ha anat aproximant, a través dels seus diferents períodes d’aplicació, a aquesta nova metodologia de treball i decisió participativa, que permet algunes valoracions a tenir present. La importància de la organització institucional de les empreses i la societat civil cara a l’acció participativa i el compromís individual; la sensibilitat de les administracions cap a les propostes i la participació privades, mecanismes de participació i decisió àgils; anàlisi, selecció i programació d’alternatives estratègiques; formació dels agents en la gestió d’activitats i dels propis processos de participació i presa de decisions.

En qualsevol cas, l’administració local i, en concret, els ajuntaments constitueixen la base de l’organització institucional a escala local i tenen les competències bàsiques per a cobrir les necessitats socials. Els petits ajuntaments rurals tenen l’oportunitat d’endegar la participació dels veïns en la presa de decisions i la realització d’activitats, de manera que la comunitat local s’impliqui en la solució de les activitats col·lectives i se’n faciliti la realització. Els ajuntaments tenen, per altra part, un gran potencial  de dinamització de l’activitat econòmica i la cultura locals, que generalment és duta a la pràctica de forma parcial i limitada. En aquest cas s’inclouria una llista inexhaurible d’àmbits de treball dins els quals caldria valorar i seleccionar les millors alternatives: mecanismes per fomentar el relleu agrari, generar més espais de participació i co-creació, promoció del turisme local a l’exterior, suport o creació d’allotjaments turístics, consolidació i promoció d’elements patrimonials culturals locals, organització d’esdeveniments culturals de projecció, creació, gestió o ajudes per a l’habitatge, suport o creació d’empreses relacionades amb l’energia i d’altres àmbits econòmics, creació i gestió de sòl industrial i d’equipaments i organismes per a l’acollida i promoció empresarial, centres de coworking, etc.

No s’haurà de passar per alt que la dimensió demogràfica i econòmica de molts municipis rurals, en particular dels anomenats micropobles que no arriben als 500 habitants, representen una limitació important a l’hora d’invertir i emprendre projectes per iniciativa pròpia. Les línies d’ajut per part de les administracions superiors encaixen sovint també amb dificultat amb les particularitats dels petits municipis, i el mateix passa amb les normes urbanístiques generals en relació a la gestió de l’urbanisme local i en d’altres àmbits normatius generals, en els quals caldria tenir molt present la singularitat dels municipis rurals. Això no vol dir, en qualsevol cas, que els municipis rurals no hagin millorat notablement les seves dotacions en infraestructures i equipaments i no ofereixen un nivell de benestar ben satisfactori als seus veïns, sigui directament, sigui a través de la col·laboració intermunicipal i dels Consells Comarcals. Per altra part, els ajuntaments rurals són ben cauts a l’hora de la despesa i són precisament els qui presenten una millor situació financera que en res explica la sospita que plana damunt d’ells per part de tècnics i quadres de les administracions superiors i l’amenaça de supressió per part de l’estat  (LRSAL, Llei 27/2013).

La supressió o limitació de funcions i capacitat inversora dels ajuntaments seria una autèntica desgràcia per a les àrees rurals, que en el passat ja patiren la desaparició d’alguns ajuntament a partir d’agregacions i fusions que a la llarga han comportat la dificultat de dotació de serveis dels nuclis rurals sense una autonomia política i pressupostària. L’atenció, precisament, de les necessitats d’aquests nuclis rurals dependents d’un nucli cap de municipi central constitueix un dels temes pendents a considerar en les línies de suport a les infraestructures i equipaments en el medi rural.