Innovació i dinamització social i econòmica

La renovació i dinamisme de les àrees rurals requereix d’una aproximació molt similar al de les àrees metropolitanes, en la qual juguen un paper important les interrelacions amb els grans centres de creació, la captació d’activitats innovadores i la generació de projectes culturals propis que enriqueixen la vida en els entorns rurals i n’augmenten l’atractiu exterior.

Diversificar l’economia, promoure la innovació de l’empresa rural, en especial la microempresa, i, en definitiva, incrementar la competitivitat del teixit empresarial dels territoris rurals és també cabdal per al futur de les zones rurals. Tenir un territori que ofereixi oportunitats als seus habitants, actuals i potencials, és indispensable per a que el món rural sigui atractiu per a que persones de fora es plantegin desenvolupar-hi el seu projecte vital i professional i per a que els seus habitants actuals no es plantegin la idea de marxar fora per desenvolupar-la. Per a l’existència d’un teixit socioeconòmic fort és important fomentar el relleu generacional de l’empresa rural no agrària, que també pateix l’impacte de l’envelliment poblacional i de la fuga de talent cap a les zones més poblades.

Altrament, no es pot perdre de vista que en la dinamització econòmica local juguen un paper fonamental les viles i ciutats que concentren bona part de la població i l’activitat i que ofereixen llocs de treball i serveis a les persones residents als pobles i masies dels encontorns. La força i dinamisme d’aquestes viles i ciutats és fonamental per a conjunt de la ruralitat, i no només es basa en els projectes empresarials relacionats amb el sector agroalimentari, la generació d’energia, el sector forestal o altres activitats productives bàsiques. Hi juga un paper decisiu el desenvolupament dels comerços, la restauració, l’hoteleria i els serveis en general, tant de caràcter privat com públic.

Les ciutats i viles rurals representen oportunitats especials per al desplegament del món dels serveis, però tampoc cal descartar la localització de determinades activitats en pobles i masies. El salt cap a les compres per internet i el teletreball experimentat durant la pandèmia ha posat al descobert possibilitats per a la implantació de noves activitats i residents en el medi rural.

No massa diferents de les alternatives anteriors en l’àmbit dels serveis són les que es donen específicament en el turisme, que s’ha vist particularment perjudicat per la pandèmia. En aquest context es fa molt difícil entreveure l’evolució dels fluxos turístics a mig i llarg termini; per bé que sembla que el turisme de proximitat haurà de veure’s beneficiat de les limitacions a la mobilitat o de les preocupacions assumides per la població, fet que hauria de ser especialment favorable per al turisme a les àrees rurals. Altrament i malgrat que els atractius i la freqüentació turística siguin molt diferents d’unes àrees rurals a unes altres i requereixin plantejaments adaptats a cada situació, el turisme a les àrees rurals no sembla hagi de marxar de les instal·lacions petites i mitjanes de tracte pròxim i familiar, l’aprofitament dels diversos atractius patrimonials locals i nous projectes limitats en l’escala, sense que la societat local hagi de renunciar a mantenir una sociabilitat i uns àmbits d’expressió cultural independents dels turistes.

En el sentit anterior, el manteniment d’unes comunitats locals vives i atractives també per a possibles nous habitants i per als turistes, passa també per una expressió cultural local participativa i activa. Pot néixer i arrelar-se en els patrimonis materials o immaterials de la ruralitat, que a través de la història han acumulat un nombre extraordinari d’expressions que ofereixen un camp inacabable d’estudi i recuperació. I progressa, en qualsevol cas, amb la incorporació de les percepcions socials del moment i la participació creativa dels artistes, que permeten que el patrimoni es mantingui viu i generi noves confluències socials. Apareix d’aquesta manera un constituent fonamental d’una ruralitat culturalment rica i atractiva per als nous residents  que la poden revitalitzar.

Ni més, ni menys que les ciutats, les àrees rurals tenen dipositades les seves esperances econòmiques en la renovació de les activitats manufactureres i els serveis convencionals que s’hi troben implantades. Són les que donen gruix a les ciutats i viles situats a les àrees rurals i representen una font bàsica de dinamisme i cohesió econòmica i social. Totes aquestes activitats necessiten posar-se al dia de les novetats del mercat, introduir-se en nous segments i àmbits d’activitat i explotar les possibilitats particulars d’innovació i creativitat que ofereixen els entorns rurals.

Gràfic 6.1. Municipis per intervals de població, nombre de llocs de treball per grans sectors, 2020

Font: Afiliats a la Seguretat Social, IDESCAT i INE.

El gràfic 6.1 mostra el nombre de treballadors per sectors econòmics i la mida dels municipis. La preponderància del sector serveis com a principal nínxol d’ocupació de l’economia catalana –també de l’espanyola i del conjunt de la UE- és el que més destaca del gràfic. De fet aquest sector sembla copar més el mercat de treball com major és la dimensió del nucli, amb Barcelona superant el 90% de l’ocupació. Aquesta tendència sembla només trencar-se en els municipis molt petits, de menys de 200 habitants, més per manca d’activitat industrial i de construcció que no pas per altres motius. Per contra, el pes del sector agrari augmenta a mida que disminueix la mida del municipi, tot i que fins i tot en els micropobles, on suposa més del 15% de la força de treball, el sector no és el generador d’ocupació principal que era en el passat, donat que la progressiva mecanització de les tasques n’ha limitat la necessitat de mà d’obra.

En termes d’ocupació, com en moltes altres coses, Catalunya presenta una concentració espacial molt marcada com observem en el mapa 6.1. Dels 3,25 milions de llocs de treball, 2,1 milions es concentren en les 5 comarques metropolitanes (Barcelonès, Baix Llobregat, els dos Vallès i el Maresme). En l’altra banda, les 5 comarques amb menor nombre de treballadors (Terra Alta, Val d’Aran, Priorat, Pallars Sobirà i Alta Ribagorça) no arriben en conjunt als 18.000 treballadors. Entre les comarques amb un pes important del sector agrari (més del 15%) trobem la Terra Alta, les Garrigues, el Priorat i la Noguera. Com a comarques amb fort component industrial en la seva estructura laboral trobem la Segarra (40%), la Garrotxa i la Conca de Barberà (30%). El pes de la construcció és important en comarques amb un fort component turístic: la Cerdanya, el Baix Empordà, la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça superen el 10% d’ocupació en aquest sector. Al capdavant de la incidència del sector serveis trobem el Barcelonès (87% dels llocs de treballs són terciaris), seguit de la Val d’Aran i el Garraf (per sobre del 80%).

Mapa 6.1. Nombre de llocs de treball per comarques i grans sectors d’activitat, 2020

Font: Afiliats a la Seguretat Social, IDESCAT i INE.

El sector agrari continua essent un factor diferencial dels espais rurals, pel seu pes comparativament superior, i s’ha de sumar, com la resta de sector econòmics presents en el territori, en un procés de renovació que els permeti aprofitar al màxim les seves potencialitats: iniciatives entorn la producció ecològica i de proximitat, aprofitament de residus dins una concepció d’economia circular, aprofitament turístic del patrimoni paisatgístic i de les infraestructures pròpies del mode de producció rural (canals i xarxes de regadiu, floració i collita de fruits, molins i salts d’aigua, etc..).

Caldrà veure quins acaben essent els efectes a mig termini de la crisi econòmica que va lligada a la pandèmia de la COVID-19, però no es veu un diferencial rellevant entre els àmbits rurals i urbans tant pel que fa al volum d’activitat i els impactes en el mercat de treball a curt termini, si ens fixem en dades com les de l’atur, tot i que hi ha sectors eminentment rurals com l’agrari què, pel seu caràcter essencial com a proveïdors de la cadena alimentària no s’han vist afectat de la mateixa manera que altres sectors econòmics; restauració, hostaleria i altres del sector serveis preferentment.

El mapa 6.2 conté la taxa de creixement de les afiliacions a la seguretat social entre els anys 2007 i 2013. El període 2007-2013 fou el de fort impacte de la crisi de la bombolla immobiliària, i per tant d’una època amb una important destrucció de llocs de treball. En el conjunt de Catalunya la pèrdua fou del 2,89% interanual, i tot i que a nivell local hi puguem trobar dades discordants, bona part del país nota la crisi en termes importants. Només a l’Alta Segarra veiem que mantingueren creixement de l’ocupació, però altre cop és un fet local (Grup BonArea), mentre que zones properes, especialment en la zona de Santa Coloma de Queralt, trobem les dades més dures de pèrdua d’ocupació, per la important presència d’empreses relacionades amb el sector de la construcció. 

Mapa 6.2. Taxa de creixement de les afiliacions a la Seguretat social en el període 2007-2013, municipis i sistemes urbans*

Font: Afiliats a la Seguretat Social, IDESCAT i INE.* Els sistemes urbans són agrupacions municipals inferiors a la comarca que s’utilitzen en el planejament territorial.

En canvi, en el període 2013-2019 (mapa 6.3) trobem una certa recuperació econòmica, amb creixements de l’ocupació mitjana a Catalunya del 2,84% interanual. Aquest creixement es va dur a terme (a grans trets) de forma força homogènia en tot el territori, encara que podem veure que certes zones del Pirineu Occidental i de les Terres de l’Ebre la dinàmica és més d’estancament o mínima recuperació.

Mapa 6.3. Taxa de creixement de les afiliacions a la Seguretat social en el període 2013-2019, municipis i sistemes urbans

Font: Afiliats a la Seguretat Social, IDESCAT i INE.* Els sistemes urbans són agrupacions municipals inferiors a la comarca que s’utilitzen en el planejament territorial.

La taxa d’atur el setembre de 2020 a Catalunya (mapa 6.4), amb ple impacte de la crisi de la COVID-19, era del 13,12%. El Baix Penedès és la comarca amb major incidència de la taxa d’atur registral, gairebé amb un 20%, mentre que per sobre del 15% trobem també el Montsià, el Baix Camp, el Tarragonès, la Selva, l’Anoia, el Garraf i el Baix Ebre. Els municipis amb més del 30% d’atur són Arbolí, Bausen, Querol i el Montmell. L’impacte de la COVID-19 es pot apreciar si ho comparem amb la dada mitjana de Catalunya el tercer trimestre de 2019, que era del 10,9%. En el primer trimestre de 2021 les dades mostren una lenta recuperació, amb una taxa d’atur del 12,9% al conjunt de Catalunya.

Mapa 6.4. Taxa d’atur, municipis i comarques, 2020

Font: Dades de l’Observatori del Mercat de Treball i del Model Productiu del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies.

Si hi ha hagut cap factor diferencial ha estat motivat més aviat per una manca de diversificació econòmica pròpia d’algunes comarques i pel migrat pes dels sectors més afectats en aquests indrets que els ha suposat un menor impacte relatiu, sobretot pel que fa a les dades dels expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), que han afectat poc a les comarques de base agrària amb poc desenvolupament de l’activitat industrial i turística. Si que han patit en aquest sentit comarques com les pirinenques per l’aturada de la mobilitat per motius de lleure, o bé la Conca de Barberà, pel pes important que hi té la indústria i altres activitats al voltant del sector de la construcció.

El mapa 6.5 recull la població afectada per un ERTO a nivell comarcal i mostra que l’impacte més gran ha estat en comarques com la Conca de Barberà (69%) amb pes de la industria de la construcció o en comarques turístiques (Costa de Barcelona, Costa Brava, Val d’Aran i Berguedà) i industrials com el Baix Llobregat.

 Mapa 6.5. Població afectada per ERTO per comarques, 2020

Font: Elaboració pròpia a partir de dades d’Expedients de regulació temporal d'ocupació (ERTO) per comarca (2020) i d’afiliació a la Seguretat Social (2019) del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. (*) L'indicador compara una dada de regulació d'ocupació (ERTO) de 2020, referida a la localització de les empreses; amb un altra referida a la residència dels treballadors (afiliats al règim general segons residència padronal) a partir de la mitjana d'afiliats de 2019.

El pes del sector serveis presenta les seves dades màximes, de més del 80% dels llocs de treball, al cor de la metròpolis de Barcelona i en zones turístiques del Pirineu i de la costa, a més de les principals ciutats del país (mapa 6.6). En les zones rurals el pes del sector serveis és relativament baix en comparació a la mitjana catalana.

Mapa 6.6. Percentatge d’afiliats en el sector serveis per municipis, en %, 2020

Font: Afiliats a la Seguretat Social, IDESCAT i INE.

En la mesura que el turisme té un pes relativament feble als municipis interiors i en la mesura que els municipis rurals interiors han tingut un punt d’atracció de visitants destacat durant la pandèmia, l’afectació d’aquesta en el turisme rural ha estat bastant menys rellevant que en les àrees urbanes i de costa que constitueixen el focus d’atracció turística principal del país. A mesura que es recuperi la normalitat, la Catalunya rural haurà de promocionar, consolidar i diversificar, en qualsevol cas, els seus atractius turístics si es vol augmentar el potencial de les activitats vinculades amb aquest sector i també amb el patrimoni rural, que hi està directament vinculat.