Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

Ctra. Sant Llorenç de Morunys, Km 2
25280 Solsona (Lleida)
T+ 93 653 94 19 | secretaria@arca-dr.cat

El repte demogràfic

En els darrers decennis la davallada demogràfica pròpia de moltes àrees rurals i el feble creixement vegetatiu general han comportat un envelliment generalitzat i particularment marcat a les àrees rurals. Aquest envelliment es converteix en una rèmora important cara a l’evolució demogràfica futura d’aquestes àrees i els programes i accions de desenvolupament econòmic que s’hi podrien establir. El rejoveniment de la població apareix com un objectiu major per a l’acompliment del qual caldrà remoure també algunes dificultats estructurals, entre les quals pren un relleu particular la problemàtica de l’habitatge.

Un cop acabada l’onada immigratòria, bàsicament de població estrangera, de la primera dècada del segle XXI, els municipis rurals, sobretot els que ja presenten una volum de població reduït, han sofert en termes generals una retrocés demogràfic, al contrari que els municipis de més de 2.000 habitants, que es mantenen en creixement, si bé amb un ritme molt moderat. La dicotomia entre la Catalunya urbana i la rural no es reequilibra, sinó que la bretxa es fa més profunda quan ens referim als municipis més petits.

El retrocés poblacional ve fonamentat en un grau d’envelliment de la població important (en una seixantena de municipis els majors de 65 any suposen més d’un terç de la població); acompanyat d’una estructura per edats que fa difícil la recuperació endògena (217 municipis tenen l’índex de potencial de creixement per sota de 0,5, fet que les aboca a dinàmiques regressives tot i comptant amb un certa immigració). I a tot plegat cal afegir unes entrades de població per immigració, que tot i ser força generalitzades, són molt minses en la darrera dècada i clarament insuficients per revertir la pèrdua de població rural.

El mapa 1.5  mostra la taxa de creixement interanual, que permet comparar dinàmiques de creixement o decreixement demogràfic entre períodes què, com els analitzats, no tenen la mateixa amplitud temporal. S’hi aprecia com la meitat oriental del país té dinàmiques positives mentre que a l’occidental sovintegen les dinàmiques regressives.

Mapa 1.5. Dinàmiques segons la taxa de creixement demogràfic interanual municipal i comarcal, 2009-2014 i 2014-2020

Mapa 1.6. taxa de creixement demogràfic interanual.jpg

Font: Elaboració pròpia a partir del Padró municipal d’habitants, IDESCAT.

En el mapa 1.6 observem que hi ha 277 municipis amb més d’un quart de població que ha superat el llindar de 65 anys. El grau d’envelliment d’aquest municipis és un dels factors, pel que fa a la seva estructura demogràfica, que determinen una tendència persistent al despoblament.

Mapa 1.6. Grau d’envelliment, en % de la població de 65 i més anys sobre el total per municipis i comarques, 2019

Mapa 1.7. Grau d'envelliment. Percentatge d'habitants de 65 anys i mes 2019.jpg

Font: Padró municipal d’habitants, IDESCAT.

Per tal d’aturar i redreçar una espiral històrica de pèrdua demogràfica que afecta de manera particular determinades àrees interiors i de muntanya, s’imposen determinades accions tendents a la fixació de la població rural actual i a l’atracció de nous residents. Algunes d’aquestes accions impliquen la creació o atracció d’activitats econòmiques generadores d’ocupació, mentre d’altres es dirigeixen més directament a la fixació de residents. En aquest sentit, tant o més important que disposar de llocs de treball al mateix poble, és de disposar-ne a una distància apropiada, i trobar la satisfacció de viure en una casa de poble o masia i en un entorn rural satisfactori i gratificant.

Malgrat la pèrdua i el buidat demogràfic de pobles i masies, l’oferta i disponibilitat d’habitatge representa un inconvenient major per a les àrees rurals. La mobilització de la propietat i del lloguer i la reforma del parc d’habitatges antic, la intensificació de l’ús de les segones residències, la reutilització d’edificis agrícoles o industrials o altres com a residències, la implantació de nous models de cohabitatge o habitatge cooperatiu i les accions de promoció d’habitatge assequible representen múltiples alternatives per a dinamitzar el mercat de l’habitatge. I els ajuntaments i les administracions públiques en general hi poden jugar un paper de promoció o suport important.

En paral·lel a la dinamització del mercat de l’habitatge, cal naturalment el manteniment i l’actualització dels serveis i infraestructures locals. En els darrers decennis les infraestructures locals han millorat de manera substancial i els dèficits en serveis bàsics com l’abastament d’aigua, el sanejament, la recollida de residus, la xarxa elèctrica i l’enllumenat o la urbanització en general de les vies públiques són molt puntuals; però cal seguir i vetllar per la seva modernització.

Més enllà de les condicions físiques i de la dinamització de l’activitat econòmica, que s’aborda en d’altres dels reptes desenvolupats, des d’un punt de vista de l’abandonament i el repte demogràfic es planteja una atenció especial a la fixació i atracció de població jove. La formació de la població jove local resulta un moment important en la retenció de població en els territoris rurals, de manera que caldria posar un interès especial en la formació professional específica de proximitat i en ofertes laborals que encaixin amb la formació dels joves rurals. Així com en l’atracció de nova població juvenil a partir de determinats perfils professionals locals. L’índex de potencial creixement (mapa 1.7) divisa una realitat futura no massa engrescadora. Al conjunt de Catalunya aquest indicador se situa per sota d’1 (0,78), fet que marca a nivell de potencial de creixement per població autòctona una tendència cap a la pèrdua de població, particularment accentuada a l’interior del país.

Mapa 1.7. Índex de potencial de creixement de la població per municipis i comarques, 2019

Mapa 1.8. Índex de potencial de creixement 2019.jpg

Font: Elaboració pròpia a partir del Padró municipal d’habitants, IDESCAT.

La immigració estrangera pot ser una esperança per un cert manteniment d’un mínim de població, però cal tenir present que aquesta immigració té tendència a ubicar-se en els principals pols d’activitat, cercant evidentment un entorn que els garanteixi un futur laboral més o menys estable. La manca d’oportunitats de treball i les dificultats d’accés a l’habitatge llasten les possibilitats de molts municipis rurals d’hostatjar nous residents. En el mapa 1.8 podem veure la realitat actual del percentatge de població estrangera. Tot i que el seu pes és més elevat en àrees urbanes del litoral, especialment en la Costa Brava, hi ha concentracions importants de població estrangera en zones rurals, com el Baix Segrià. El cas més extrem el trobem a Guissona, on el fort impacte de la indústria agroalimentària l’ha portat a ser l’únic municipi català amb majoria de població estrangera.

Mapa 1.8. Població de nacionalitat estrangera per municipis i comarques, 2020

Mapa 1.10. Població estrangera per municipis i comarques.jpg

Font: Elaboració pròpia a partir del Padró municipal d’habitants, IDESCAT.