Les ruralitats catalanes

No hi ha determinacions legals específiques, ni aproximacions tècniques particulars que facin una delimitació estricta de la ruralitat. La idea de ruralitat es concreta a partir de diferents indicadors entre els quals presenten un paper determinant les variables de densitat demogràfica i de magnitud poblacional. En el cas de Catalunya les apliquem a l’escala d’organització administrativa bàsica que és el municipi. 

Tot i que el gruix del despoblament a Catalunya es va donar a mitjans segle XX, i que la colmatació del municipi de Barcelona fa que el creixement s’hagi produït sobretot en municipis del seu entorn metropolità, trobem que el petits municipis urbans i semiurbans, d’entre 2.000 i 20.000 habitants són els que presenten una dinàmica positiva més important en les darreres dècades. Els municipis menys poblats continuen perdent pes específic en la població catalana i els municipis de menys de 500 habitants tot just suposen avui en dia l’1% de la població del país.

Demogràficament, la macrocefàlia de Barcelona s’ha vist aturada en el darrer mig segle, en que la ciutat s’ha mantingut amb una població força estable. El creixement residencial, però, ha estat inequívocament urbà, amb un creixement centrat en les ciutats petites i mitjanes. El municipis rurals mantingueren una dinàmica regressiva durant tot el segle XX, i només han mostrat una certa recuperació poblacional en les dues darreres dècades.

Catalunya és un país densament poblat, però de forma molt desigual (mapes 0.1 i 0.2). L’àrea metropolitana de Barcelona i bona part de la primera línia de costa presenta densitat clarament urbanes, mentre que a la resta del país, tret de les capitals regionals, comarcals o subcomarcals, els municipis presenten una volum de població i una densitat demogràfica baixos. Dos de cada tres municipis catalans tenen menys de 100 hab./km²), més de la meitat dels quals no arriben als 20 hab./km².

Mapa 0.1. Densitat demogràfica municipal i comarcal, 2020

Font: Padró municipal d’habitants 2020, IDESCAT.

Juntament amb la població, els llindars de densitat de població s’empren per delimitar municipis rurals i urbans. Si apliquem el llindar de l’OCDE, que considera urbans els municipis amb més de 150 habitants per km2, trobem a Catalunya 271 municipis urbans (el 29% del total) que concentren més de 7 milions d’habitants, el 90% de la població catalana. La resta, 676 municipis rurals, amb poc més de 700.000 habitants, no arriben al 10%.

Mapa 2. Nombre d’habitants dels municipis segons intervals de magnitud, 2020

Font: Padró municipal d’habitants 2020, IDESCAT.

Al mapa 2 s’hi pot apreciar clarament la concentració de la població en la primera línia costanera, l’expansió del fet residencial en l’àrea metropolitana de Barcelona, al Camp de Tarragona i en menor mesura entorn de les ciutats de Girona i Lleida; així com la distribució força regular en el territori de petites capitalitats comarcals o subcomarcals, front una majoria de municipis rurals, on els municipis menys poblats es concentren en la zona prepirinenca i pirinenca, i en la zona de contacte de les demarcacions de Lleida i Tarragona.

La distribució territorial dels municipis rurals, el que podríem anomenar la Catalunya buidada, es ben coneguda: la zona pirinenca i prepirinenca, especialment la vessant occidental, i les comarques de contacte entre la demarcació de Lleida i la de Tarragona, concentren bona part dels municipis rurals catalans, que tenen també representants en zones perifèriques de les comarques gironines i barcelonines (mapa 03).

Mapa 3. Tipologia socioeconòmica municipal, 2015

Font: ALDOMÀ, I. i ALTRES (2015): Atles de la Nova Ruralitat.

Després de totes les adaptacions, continua havent-hi un puzle municipal important a les comarques nord-orientals, on es confronten  municipis  petits  i  diferents  realitats  econòmiques  i  demogràfiques,  i  en  menor  grau  també  a  les  comarques  del camp de Tarragona. Amb tot, les condicions de la ruralitat queden territorialment força ben establertes. Condicions de muntanya i aïllament determinen la ruralitat més profunda i tòpica, subjecta als problemes de l’abandonament i a la manca d’expectatives econòmiques. A les planes interiors apareix una tipologia de ruralitat també típica més agroindustrial i rica. Mentrestant, els serveis i la proximitat urbana donen origen a una ruralitat força lligada al fet residencial i que ha estat viva i dinàmica fins ara. Queden les capitals de la ruralitat, que són els seus focus principals de dinamització i a l’evolució de les quals s’uneix indefectiblement la trajectòria dels encontorns més rurals.