Transició ecològica

La relativament elevada densitat demogràfica de Catalunya i la forta concentració demogràfica metropolitana comporten una pressió molt elevada sobre els recursos de la Catalunya rural. D’una banda es presenten un gran nombre de possibilitats d’aprofitament dels recursos d’aquestes àrees i, per una altra banda, els impactes ambientals i paisatgístics poden ser també importants i alguns poc desitjables si no es fa una gestió econòmica, ambiental i de la governança correcta.

Les zones rurals de Catalunya són cabdals per al manteniment del mode de vida urbà. Són el camp de conreu dels aliments que omplen els mercats urbans, són la superfície forestal d’on treure llenya per a múltiples usos, són els espais naturals on es va a esbargir gran part de la societat, són els rius humanitzats que nodreixen d’aigua i electricitat els centres urbans i la font de múltiples altres recursos i serveis i altres coses més. La Catalunya urbana no pot sobreviure sense el rerepaís que li aporta els elements necessaris per al manteniment del seu dinamisme socioeconòmic i el seu ritme vital.

Des de la perspectiva i les dinàmiques urbanes que centren el desenvolupament socioeconòmic, les àrees rurals representen la reserva d’espai per excel·lència per al desenvolupament d’activitats adaptades a la nova economia verda, que incideixen tant en els sistemes agraris característics de les àrees rurals, com en el desenvolupament de les energies renovables, com en l’aprofitament en general dels recursos i l’atenció a les funcions de complementarietat que les àrees rurals representen en relació a les ciutats. Per acomplir els objectius generals de la transició ecològica caldrà atendre no solament el desenvolupament específic de cada àmbit, sinó també la seva harmonització, per a la qual pot ser de gran utilitat l’estudi i la planificació integrats.

El mapa 2.1 mostra els principals usos a Catalunya i hi observem que les comarques rurals es poden dividir en espais de producció agrària, molt cops intensiva, com al Pla de Lleida, el Delta de l’Ebre, zones del camp de Tarragona, zones interiors de l’Empordà, per citar-ne algunes. Mentre que una part important del territori (un 65%) són àrees forestals, que tenen una vessant productiva, però on destaquen els valors multifuncionals i on es troben espais que concentren la major part de les zones naturals protegides del país.

Mapa 2.1. Grans usos del territori. Agricultura, forests i urbanització, 2017

Font: Agrupació pròpia de diferents categories del Mapa d’usos i cobertes del sòl de Catalunya 2017, del Departament de Territori i Sostenibilitat.

La crisi ecològica actual ha posat sobre la taula la necessitat de centrar els esforços de millora en la transformació dels sectors productius cap a uns sistemes que continguin i reverteixin l’espiral del canvi climàtic i de a pèrdua de biodiversitat. Particularment important haurà de ser la incidència en els sistemes de transport i la producció d’energia. La promoció de les energies renovables és ja una realitat que ha generat la multiplicació de projectes de centrals eòliques i fotovoltaiques, que comporten efectes col·laterals poc desitjables en el medi i en la societat. Davant d’aquests desenvolupaments es planteja també una sobirania energètica que garanteixi una producció distribuïda i participada, promocionant així una major resiliència per la nostra societat actual i futura, rural i urbana, catalana.

Els nous parcs eòlics i els projectes de macroparcs solars representen una gran pressió per als territoris rurals. Els condicionants per a la seva ubicació deixaran estalvis potser els espais naturals i els espais agraris de més valor afegit, però en qualsevol cas els objectius fixats per la Unió Europea en matèria d’energies renovables augmentarà la pressió en aquells espais rurals sense una singularitat paisatgística reconeguda i als espais agraris que ja maldaven per mantenir-se per l’escàs rendiment i la manca de relleu generacional (Mapa 2.2).

Mapa 2.2. Aprofitaments energètics: recurs eòlic i projectes en curs, 2021

Font: Elaboració pròpia a partir de dades bases cartogràfiques del Departament de Territori i Sostenibilitat ubicades a Hipermapa (https://sig.gencat.cat/visors/hipermapa.html).

En el raster del mapa 2.2 es mostra quines són les zones amb major disponibilitat de recurs eòlic, així com la localització de projectes de parcs eòlics derivats de la Llei 16/2019 i d’altres anterior a aquesta normativa. S’hi aprecia una forta concentració dels projectes de parcs eòlics al terç sud-oest del país, i la no afectació d’altres zones amb disponibilitat de recurs (Costa Brava, zona pirinenca). Les limitacions d’espais naturals protegits, entre altres aspectes sociodemogràfics i de valorització de l’ús de l’espai, explicarien aquesta distribució.

A través dels rius i de les precipitacions en general, la ruralitat constitueix la reserva i àmbit de gestió d’un element fonamental com és l’aigua ( per la producció agrària, el consum de boca, les activitats industrials i la producció hidroelèctrica, etc.) , sobre la qual pesen amenaces importants derivades del canvi climàtic. En aquest sentit, les millores en la gestió del regadiu i la transformació cap a sistemes productius agraris més ecològics constitueixen una base indispensable per a la millora qualitativa de l’aigua i l’adaptació a condicions d’escassetat.

Mapa 2.3. Aprofitaments hidràulics, 2020

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ACA, CHE i CHJ.

El mapa 2.3 mostra les conques i subconques hidrogràfiques i els principals embassaments segons capacitat. La conca de l’Ebre concentra la majoria del recursos hídrics i la principal capacitat reguladora. També els consums d’aigua per al regadiu, mentre a la vessant oriental es concentren els consums urbans.

A més a més, amb l’objectiu d’aprofundir en els processos de l’economia circular s’imposa una reflexió especial sobre el paper complementari que les àrees rurals juguen en l’acollida i processament de residus urbans o industrials. A banda de primar el reciclatge al costat del punt de generació del residu, s’imposa un tractament més integrat dels residus i una valorització adequada als objectius i necessitats de la ruralitat.

També s’ha de posar damunt de la taula la necessitat de mantenir certa activitat humana per al bon funcionament dels serveis ecosistèmics que els territoris rurals procuren al conjunt de la societat (aigua disponible i de qualitat, biodiversitat, qualitat de l’aire, paisatge, etc.).